dissabte, 15 de novembre del 2008

dita tòpica

dita tòpica f - Dita referida a les diferents branques de la geografia: rius, muntanyes, poblacions, clima o produccions, entre d’altres.

sin. refrany geogràfic m

ES dicho tópico
EN local saying
FR proverbe locale
Ex.: «A Vallromanes, toquen les campanes», «Cabanyes, Martorelles i Sant Fost, tres parròquies dintre un bosc», «Quatre monts té Catalunya, quatre monts sants i sagrats: el Montseny, el Montsant, el Montsec i el Montserrat».


Diu Valeri Serra i Boldú a les 'Paraules proemials a Geografia Popular', dins l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928):
Dins el llenguatge, ben sovint brollen frases o parèmies que es refereixen a un subjecte, a una casa, a un carrer, a un poble, a una regió o a una col·lectivitat encara més gran, de vegades per a cantar o ponderar-ne les seves qualitats; altres vegades per a remembrar-ne un fet llegendari o històric.

Fixant-nos en les que tenim arreplegades, de caràcter tòpic, referents a persones i a pobles, muntanyes, rius, torrents i altres accidents geogràfics, sigui per a dir-ne la situació només, sigui per a posar de manifest llurs condicions, sigui per a dir-ne els fruits que elaboren, etc., ens vingué la idea de publicar-ne una col·lecció ordenada...
Actualment, amb els avenços de la geolocalització i els mapes via satèl·lit publicats a Internet, podem mostrar aquestes dites tòpiques sobre un mapa, geolocalitzant cada dita en el lloc a on va referida.

És el cas del mapa de paremiologia tòpica publicat a Google Maps.



Mira també


dita històrica

dita històrica f - Dita atribuïda a algun personatge històric o llegendari.

ES dicho histórico
EN historical saying
FR proverbe historique


dissabte, 1 de novembre del 2008

dialectologia

dialectologia f - Estudi científic dels dialectes.

ES dialectología
EN dialectology
FR dialectologie


dialectalisme

dialectalisme m - Tret lingüístic propi d’un dialecte.

ES dialectalismo
EN dialectalism
FR dialectalisme

Ex.: «No per tu, sinó pel pa, remena sa coa el ca».

demofilologia

demofilologia f - Ciència que estudia la literatura oral.

ES demofilología
EN demophilology
FR démophilologie


cultura popular

cultura popular f - Conjunt de tradicions (artístiques i culturals), costums, llegendes i dites populars, i formes de vida d’una comunitat.

sin. folklore m

ES cultura popular
EN folklore
FR culture populaire


corranda

corranda f - Cançó popular breu, sovint improvisada.

ES copla
EN strophe
FR strophe


divendres, 24 d’octubre del 2008

etnopoètica

etnopoètica f - Branca del folklore que estudia les manifestacions artístiques de base verbal que produeix la gent.

CA etnopoètica
EN ethnopoetics
FR ethnopoétique
ES etnopoética


L'etnopoètica és, segons Heda Jason (1977)1, la ciència que estudia l’art verbal: la branca del folklore que investiga les manifestacions artístiques de base verbal que produeix la gent.

El terme, si fa no fa, resulta —aproximativament— equivalent als de literatura popular, literatura tradicional o literatura oral. Ens referim a les manifestacions del llenguatge que, amb una mínima intencionalitat estètica, es caracteritzen per la transmissió oral, l’autoria anònima i la capacitat per a crear i recrear l’imaginari compartit d’una determinada col·lectivitat.

Carme Oriol (2002)2, distingeix els gèneres etnopoètics següents:
  1. Rondalles: rondalles d’animals; rondalles meravelloses; rondalles no meravelloses (religioses, d’enginy, de gegants beneits); contarelles (betranades, contarelles de beneits, facècies, contarelles de mentides); rondalles formulístiques; antirondalles.
  2. Mites.
  3. Llegendes: llegendes del passat; llegendes contemporànies i pseudollegendes; llegendes etiològiques i tradicions explicatives.
  4. Relats sobre experiències reals: succeïts i pseudosucceïts; anècdotes; relats d’experiències personals.
  5. Acudits.
  6. Fórmules: motius locals; refranys i fraseologia en general; endevinalles; enigmes; fórmules de fonació (entrebancallengües, xibolets, mimologismes); fórmules rimades.
  7. Cançons: cançons llargues o narratives; cançons curtes (de ronda, de treballada, de captar, de bressol, etc.); cantarelles.
  8. Gèneres etnopoètics no orals: folklore de fotocòpia; epistolografia; dedicatòries; grafits; folklore on line.
[Font: Joan Borja i Sanz (2007): Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó, dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura» (Any: 2007 Núm.: 33/34 Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules).

  • 1JASON, Heda (1977): Ethnopoetry: form, content, function, Linguistica Biblica, Bonn.
  • 2ORIOL, Carme (2002): Aproximació a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana, Cossetània, Valls.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

contrapet

contrapet m - Joc que consisteix en la transposició de lletres o síl·labes en l’interior d’una frase que canvia el seu significat anodí per un de xocant i proper a l’obscenitat.

sin. antístrofa f

ES antistrofa
EN spoonerism
FR contrapetterie

Exemples:

  • «De totes les mosses, la que m’excita més és la Ramona | De totes les rosses, la que m’excita més és la mamona».
  • «Observava les cames de la moixa» | «Observava les mames de la coixa».

context

context m - Entorn lingüístic que acompanya un enunciat.

sin. cotext m

ES contexto
EN context
FR contexte


conte

conte m - Text narratiu curt de ficció.

ES cuento
EN tale
FR conte


connector

connector m - Element lingüístic que funciona com a nexe i assegura la cohesió del discurs.

sin. connectiu m

ES conector
EN connective
FR connecteur


dissabte, 11 d’octubre del 2008

complement

complement m - Mot o conjunt de mots que té la funció de completar el significat d’algun element de l’oració, del qual depèn.

ES complemento
EN complement
FR complément


compilació

compilació f - Recull, obra, on són aplegats materials trets d’altres llibres, d’altres documents, etc.

ES compilación
EN compilation
FR compilation


compendi

compendi m - Exposició succinta d’allò que conté de més substancial una exposició, una obra, etc., més extensa.

ES compendio
EN compendium
FR compendium


cobla

cobla f - Agrupament de versos travats pel sentit o, més generalment, per la rima o les rimes.

ES copla
EN strophe
FR strophe

Ex.: «La perdiu a la muntanya | canta i diu la veritat, | quan les cabres faran llana | les dones faran bondat.»

classificació taxonòmica

classificació taxonòmica f -Determinació d’una categoria (d’entre un conjunt de categories possibles, per exemple en una taxonomia) per a un objecte o concepte.

ES clasificación taxonómica
EN taxonomic classification
FR classification taxonomique

dissabte, 20 de setembre del 2008

citació

citació f - Text d’un autor que hom addueix en suport d’una opinió, d’una regla, etc.

ES cita
EN quotation
FR citation


Les citacions o frases cèlebres s'emmarquen dins la paremiologia sàvia: són petites peces que enclouen un pensament o ensenyament rimat o enginyós, d'autoria reconeguda.


Mira també


cesura

cesura f - Pausa mètrica que divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis.

ES cesura
EN caesura
FR césure


cançoner

cançoner m - Recull o llibre de cançons.

ES cancionero
EN song book
FR chansonnier


cançó

cançó f - Composició musical acompanyada d’un text destinat a ser cantat.

ES canción
EN song
FR chanson

diumenge, 14 de setembre del 2008

calembour

calembour m - Joc de paraules produït per la combinació de mots amb síl•labes semblants, trossejant la cadena fònica d’una manera diferent a l’habitual.

sin. calembur m

ES calambur
EN pun
FR calembour

Ex.: «Entre la rosa y el clavel, su majestad es-coja». Calembur de Francisco de Quevedo amb què guanya una aposta en dir-li a sa majestat que és coixa, sense embuts. (SERRA 1991).

Ex.: «Al cap i a la fi, se’n diuen fades perquè és un nom que, capgirat, es desfà. La fada es desfà, mostrant-se i desapareixent, com la substància dels somnis, que es fan i es desfan. Pau Riba a la novel·la Ena» (Quaderns Crema, 1987) (SERRA 1991).

cadència

cadència f - Distribució i combinació d’accents i mots que donen un ritme característic a cada idioma.

ES cadencia
EN cadence
FR cadence

bestiari

bestiari m - A l’edat mitjana, tractat didàctic i moral, on eren descrits els animals, reals o fantàstics, i era exposada la corresponent moralització de llurs trets i costums.

es bestiario
EN bestiary
FR bestiaire


barbarisme

barbarisme m - Paraula d’una altra llengua, que no es considera assimilada a la llengua pròpia.

ES barbarismo
EN barbarism
FR barbarisme

Ex.: En català, són barbarismes «barco», «bueno», «pues».

dissabte, 26 de juliol del 2008

auca

auca f - Conjunt de dibuixos amb un fil narratiu, acompanyats cadascun d’un rodolí.

ES aleluya
EN couplet
FR distique


A Rodolins.cat recullen auques catalanes i n'expliquen una mica l'origen i el procediment per fer-ne.

Així, defineixen una auca:
«Es tracta d'un conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un sol full de paper, que fan referència als diferents episodis d'una biografia, d'una història, d'una efemèride, d'un tema, etc. La tradició vol que se'n facin 24 o 48, en tot cas un numero múltiple de 4.

La característica cabdal de l'auca és el fet que la llegenda al peu de l'estampa o vinyeta és escrita en vers, ja sigui en rodolins, tercetes o quartetes. El dibuix s'ha d'ajustar al vers. A vegades hi ha fotografies. No s'ha de confondre amb el còmic, ja que el text d'aquest, no està condicionat per la mètrica i la rima, sinó que es troba dins de bombolles.»

(clica al damunt la imatge per veure-la en gran)

Complementàriament, podeu veure les definicions que fan d'auca a la Viquipèdia o a l'Enciclopèdia Catalana.

Podem destacar també, com a composició actual, l'auca dedicada a la fi del Cagaelàstics, auca i sàtira política anònima de finals del segle XX, dedicada a la mort del dictador Francisco Franco.

L'expressió ha fet fortuna i ha engrandit l'imaginari popular com a expressió proverbial. Fer la fi del cagaelàstics vol dir 'acabar malament, anar a mal borràs'.


Mira també

argot

argot m - Varietat de parla pròpia d’un grup humà en un determinat àmbit.

ES argot
EN argot
FR argot


arcaisme

arcaisme m - Mot o forma que ha quedat antiquat, obsolet, en algun moment de l’evolució de la llengua.

ES arcaísmo
EN archaism
FR archaïsme

Ex.: «Tururut, tururut, qui no vol perdre que no juc».

antologia

antologia f - Recull de texts de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor, fet amb criteris històrics, temàtics, crítics o didàctics.

sin. florilegi m

ES antología
EN anthology
FR anthologie


dijous, 5 de juny del 2008

cicle de l'allargament del dia, el

El cicle de l'allargament del dia és tot un cicle de refranys referits al fet constatable que les hores de llum s'escurcen o s'allarguen a partir dels solsticis.

Els solsticis parteixen l’any en dos períodes de sis mesos i meteorològicament ho veiem amb les hores de sol. Així fins al solstici d’estiu (21 de juny), el dia es va allargant i les hores de sol van guanyant terreny a les hores de nit, just fins a la nit del solstici d’estiu, que llavors el procés s’inverteix i els dies es van escurçant enfront les nits que s’allarguen, fins arribar al solstici d'hivern (21 de desembre), la nit més llarga de l'any.

Prop dels solsticis (21 de juny i 21 de desembre) tenim dues festes ben assenyalades: Nadal i Sant Joan. Per això el refranyer, per simplificar, diu que Sant Joan és la nit més llarga de l’any i diu que la nit de Nadal és la més curta. Com deia, no és ben bé cert, però ja ens serveix per explicar les tendències del dia, perquè ja sabeu que «El refranyer és la filosofia popular, que apunta a grans trets, però no cerca veritats absolutes».

Doncs al voltant d'aquest fet constatable, hi ha una munió de refranys que configuren aquest cicle.

La data central del cicle és Santa Llúcia (13 de desembre): Per santa Llúcia, un pas de puça. Es refereix al fet, gairebé imperceptiblement, que a partir d'aquesta data es comença a allargar el dia amb uns minutets més de sol. Per això un salt de puça.

Doncs bé, amb una colla de refranys semblants, relacionats tots amb algun sant o santa entre mitjan desembre i mitjan març (per l'equinocci de primavera, vora Sant Josep, els dies i les nits s'igualen: tantes hores de nit com de dia) i una rima consonant o assonant per cloure la dita, tenim tot un cicle de refranys que ens donen notícia d'aquest fet d'allargar-se el dia.

Ara bé, si Santa Llúcia, és el 13 de desembre, per tant abans dels solstici d’hivern, teòricament encara s’estan escurçant els dies, perquè anem de Sant Joan a Nadal, per què diu la dita que el dia creix un pas de puça?

Joan Amades ens ho resol al Calendari de refranys (1933): «Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.»

Trobareu recollits els refranys d'aquest cicle al Refranyer temàtic, s. v. El cicle de l'allargament del dia.

Natàlia Muñoz Domínguez en l'apartat «Belles tradicions» de la Revista «Camí Ral», 21 (gener de 2006), el butlletí d'opinió i informació de la vila de Copons, dins l'article "Refranys", fa esment dels refranys d'aquest cicle que contenen una data assenyalada del santoral. Us el reprodueixo:
«Joan Amades, en el “Costumari Català”, aplega refranys referents a la durada del dia que té el santoral com a referent. I l’Església, en el seu moment, va imposar el santoral com a forma de calendari cultural, però avui, bona part d’aquests refranys són incomprensibles per a qui desconegui com cau el santoral durant l’any. Aquí teniu un petit recull:

Sant Tomàs, el dia més curt de l’any.
Per Nadal, un pas de pardal.
Per Sant Esteve, un pas de llebre.
Per Sant Cebrià, un pas de marrà.
Per Ninou, un pas de bou.
Per Cap d’Any el dia s’allarga un pam.
Pels Reis el temps creix i el fred neix.
Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Per Sant Sebastià, un pas de marrà.
Per Santa Agnès, un hora més.
Per Sant Julià, un pas de ca.
Per Sant Pau, un hora hi cau.
Per la Candelera, una hora endavant, un hora endarrera.
Per Santa Maria, un hora i mitja més de dia.
Per Sant Maties, tant de nit com de dies.
Per Sant Macià, tanta nit com dia hi ha.
Per Sant Joan, el dia més llarg de l’any.
Per Sant Pere, un hora enrere.
Del juny enllà el dia comença a baixar.
Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc.
Per Sant Agustí, ni bereneta ni dormir.
Per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel, i per Sant Macià torna a baixar.
Sant Francesc porta les vetlles i Sant Josep se les entorna.»

Mira també

dilluns, 2 de juny del 2008

antiparèmia

antiparèmia f - Refrany contradictori respecte d’un altre, que significa exactament el contrari.

sin. refrany contradictori m

ES refrán contradictorio
EN contradictory saying
FR proverbe contradictoire

Ex.: «Allò escrit, escrit està» [CA] - «Les paraules se les enduu el vent» [CA].



Diuen que el refranyer mai ment. Refranys i geners són verdaders; no hi ha cap refrany que menteixi; sempre ho hem sentit a dir: es refranys no poden mentir.

Amb aquesta premisa inicial no podríem, doncs, parlar d'antiparèmies, que són precisament això: refranys contradictoris. I en la contradicció hi ha la mentida. Perquè si un és cert, l'altre, que diu el contrari, ha de ser mentida. I a l'inrevés.

Trobem un grapat d'exemples d'antiparèmies en el refranyer. I no només en refranys d'una mateixa tradició, sinó que els exemples sovintegen quan fem paremiologia comparada o ens capbussem en tradicions diferents, amb una cultura i història ben diversa i, sovint, contradictòria.

Molts són els camins que poden haver portat a coexistir parèmies contradictòries: canvis de mentalitat o de cultura en proverbis o dites sentencioses, diferents situacions geogràfiques per a refranys sobre usos del camp o meteorologia, amistat o malfiança en refranys personals...


Mira també

analogia

analogia f - Fenomen que acosta una forma lingüística a una altra que pertany a un paradigma més productiu.

ES analogía
EN analogy
FR analogie

Ex.: El plural «llapissos» en comptes del plural normatiu «llapis».

agudesa

agudesa f - Dita enginyosa.

ES agudeza
EN sharpness
FR acuité


acte de parla

acte de parla m - Unitat comunicativa mínima feta per un parlant concret en una determinada situació comunicativa real.

ES acto de habla
EN speech act
FR acte de parole

divendres, 23 de maig del 2008

el·lipsi

el·lipsi f - Figura retòrica que consisteix en l’omissió d’algun o alguns mots innecessaris.

ES elipsis
EN ellipsis
FR ellipse

Ex.: «Dones, músiques, ocells; contes nous, romanços vells».

concatenació

concatenació f - Figura retòrica que consisteix en la repetició del mateix mot al final d’una frase i al principi de la següent com a forma d’enllaç sintàctic.

ES concatenación
EN concatenation
FR concaténation

comparació

comparació f - Figura retòrica que consisteix en l’establiment explícit d’una relació de semblança entre dos elements (subjecte i objecte de comparació) units entre si per l’element d’enllaç (’com’, ‘igual que’, etc.).

sin. comparança f

ES comparación
EN comparatio
FR comparaison

Ex.: «Té més paraules que fulles té un pi verd».

catacresi

catacresi f - Figura retòrica que consisteix en l’ús d’un mot que designa un objecte per designar-ne un altre amb el qual té certa analogia.

ES catacresis
EN catachresis
FR catachrèse


anàfora

anàfora f - Figura retòrica que consisteix en la repetició dels mateixos mots al començament de dues o més clàusules successives.

ES anáfora
EN anaphora
FR anaphore

Ex.: «Al gos flac, puces en ell», «No deixes les sendes velles per novelles».

diumenge, 18 de maig del 2008

Farnés i Badó, Sebastià

Sebastià Farnés i Badó (Sant Feliu de Codines 1854 - Barcelona 1934)

Va exercir d'advocat, periodista i va fundar l'Institut Taquigràfic de Barcelona. Era professor de taquigrafia i col·laborà també en la fundació de l'Instituto Taquigráfico Español i va publicar llibres sobre aquesta especialitat.

És una de les figures cabdals del nacionalisme català de l'època. Va formar part del Centre Català de Valentí Almirall i de la Unió Catalanista. Fundà "L'Arc de Sant Martí", setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals (1884-91), del qual fou redactor, i col·laborà al "Diari Català", "La Renaixença", "La Veu de Catalunya" i "El Pensament Català", entre altres.

Amb tot, va destacar sobretot pels seus treballs en el camp de la paremiologia i el folklore. La seva obra de més relleu va ser la Paremiologia Catalana Comparada (Vol. I, 1913), un llibre del qual restà inèdita la major part de l'obra fins que Columna la va publicar el 1992, que destaca per la recollida i comprovació de materials orals i escrits i la redacció de fitxes. Va treballar aquesta obra durant tota la seva vida, començant ja a l'edat de setze anys. Per a la construcció de les fitxes utilitzava dos tipus d'informació: l'oral i l'escrita. El gruix de la seva documentació oral prové de quatre poblacions: Arbúcies, Sant Feliu de Codines, Barcelona i Canet de Mar. Va viure a les tres darreres poblacions citades. A Sant Feliu, a més, hi va néixer i a Arbúcies s'hi va casar.

La biblioteca i materials aplegats per l'avi Farnés, van servir a Aureli Campany, folklorista també, i a la seva néta, la novel·lista i assagista catalana Maria Aurèlia Capmany i Farnés. El llegat Alcover-Capmany (del matrimoni de Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany) ha estat cedit a la Biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a l'abast d'estudiosos i interessats en l'obra d'aquesta prolífica família.


Bibliografia
  • Lo carboner [manuscrit].
  • "Lo llenguatge dels aucells". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana".
  • 1882 - "Un refrany popular". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa".
  • 1882 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa", anys XII, XIII i XIV.
  • 1884 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana", anys V i VIII.
  • 1893 - "Narraciones populares catalans recogidas por... traducidas libremente por...A. R. LL., ilustraciones de M. Duran". Barcelona, Biblioteca Universal Ilustrada.
  • 1893 - "La qüestió del pa". Barcelona: dins la revista "La Veu de Catalunya", 25 de juny de 1893.
  • 1899 - "Judici de l'any". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
  • 1901 - "Bon any y bon guany". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
  • 1913 - Assaig de paremiologia catalana comparada (Vol. I fins l'entrada "amich"). Barcelona: "Il·lustració Catalana".
  • 1915 - Corpus paremiològic català. Qüestionari 1 de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.
  • 1918 - "Parèmies endevinetes". Barcelona: dins la revista "Catalana", vol. I.
  • 1928 - "Dues cultures". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", IV, pàg. 193-199. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
  • 1928 - "Motius del rei en Pere d'Aragó". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", VI. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
  • 1928 - "Una endevineta proverbial". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", V, pàg. 264-266. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
  • 1992 - Paremiologia catalana comparada. Barcelona: Columna Edicions, en 7 volums. Edició pòstuma i ampliada del primer volum de 1913.

Mira també

divendres, 9 de maig del 2008

xibòlet

xibòlet m - Contrasenya o sant i senya indicatiu de qualsevol ús de la llengua que denoti l'origen social o regional d'una persona o clau que permet identificar els membres d'un grup.

ES schibboleth
EN shibboleth
FR chibboleth



Terme que apareix en un paratge del Llibre dels Jutges de la Bíblia (Llibre dels Jutges, 12:5-6), referit al conflicte dels efraïmites amb Jeftè.

Reproduït de la Bíblia a Internet:
Conflicte dels efraïmites amb Jeftè

12
1 Els efraïmites es van aplegar i travessaren el Jordà en direcció a Safon. I anaren a dir a Jeftè:
--Per què has passat la frontera dels ammonites i els has atacat, sense cridar-nos perquè vinguéssim amb tu? Calarem foc a casa teva amb tu a dins!
2 Jeftè els va replicar:
--El meu poble i jo teníem un gran conflicte amb els ammonites; jo us vaig demanar auxili, però vosaltres no em vau alliberar del seu poder. 3 En veure que no veníeu a salvar-me, vaig arriscar la meva vida: vaig passar la frontera dels ammonites, i el Senyor els va posar a les meves mans. Així, doncs, per què heu vingut avui a atacar-me?
4 Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d'haver desertat d'Efraïm per passar-se a Manassès. 5 Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
--Ets d'Efraïm?
Si contestava que no, 6 li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.
7 Jeftè, el galaadita, va ser jutge d'Israel durant sis anys. Quan va morir, l'enterraren a la seva vila natal, a Sefé de Galaad.
Amades en fa referència en un parell d'obres:
  • 'Joc de paraules', dins l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928)
  • Números meravellosos (1930). Ed. Selecta (Barcelona). primera edició, 1982. Col·lecció "El tresor popular de Catalunya", núm. 7. Pàg. 214-216.
El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu, el mot significa blat en una llengua oriental, i segons conta la tradició, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre, i el seu exèrcit restà completament desfet; per fefecte de la brega els uns i els altres s'havien barrejat, i com que eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua era una mica difícil la identificació d'amics i enemics, i els sibarites van fer passar tota la barreja de l'exèrcit per un reducte, on en passar era exigit a tot soldat de pronunciar el mot zidgolep, que en sibarita significa blat, i que si bé els troians sabien ben dir, no hi donaven l'entonació pròpia d'aquells, i el qui per l'entonació va deixar entendre que no era sibarita, fou impietosament degollat.
La llegenda dóna al nostre "setze" un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuíc, ocorreguda durant la Guerra dels segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot "setze" per a saber de quina banda era.
Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb alguns mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase:
"Setze jutges
mengen fetge
d'un penjat;
setze jutges
n'han menjat."
El zidgolep dels valencians és el número vuit.

Joan Amades (1930): Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). primera edició, 1982. Col·lecció "El tresor popular de Catalunya", núm. 7. Pàg. 214-216.
Màrius Serra, en el seu Manual d'Enigmística (Barcelona, Ed. Columna, 1991), i en un article del seu blog d'enigmística amb el recull dels seus articles publicats al «Suplement Cultura» del diari 'AVUI' des de 1989 fins a 2007, remetent-se també a Amades, fa servir el terme zidgolep.

Diu Serra al Manual d'enigmística (s. v. zidgolep, pàg. 115-116):
En el cas català, Amades recull una altra llegenda a partir de la qual el nostre mot «setze» pren un significat molt semblant al del zidgolep. Diu que durant la famosa batalla de Montjuïc, la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que no hi havia energia elèctrica, els escamots catalans van acordar la contrasenya «setze» per saber de quin bàndol eren. De resultes d'aquesta contrasenya, aquest numeral esdevingué el nucli embrionari de la primera versió de l'embarbussament català més famós: «Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat».

Bibliografia
  • AMADES (1928) - Joan Amades (1928): 'Joc de paraules', dins l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928).
  • AMADES (1930) - Joan Amades (1930): Números meravellosos (1930). Ed. Selecta (Barcelona). primera edició, 1982. Col·lecció "El tresor popular de Catalunya", núm. 7. Pàg. 214-216.
  • Llibre dels Jutges, 12:5-6.
  • PÀMIES (2008a) - Víctor Pàmies (2008): 'Els xitgoleps', article publicat el 12-4-2008 dins el blog Raons que rimen.
  • PÀMIES (2008b) - Víctor Pàmies (2008): 'Xitgoleps, zidgolep o xibòlet', article publicat el 12-4-2008 dins el blog Raons que rimen.
  • SERRA (1990) - Màrius Serra (1990): 'Digueu, Zidgolet, Altesa', dins el blog Enigmística.
  • SERRA (1991) - Màrius Serra (1991): Manual d'enigmística (s. v. zidgolep, pàg. 115-116). Ed. Columna (Barcelona).
  • Wikipedia en castellà, s. v. Schibboleth.

divendres, 2 de maig del 2008

paremiòleg -òloga

paremiòleg -òloga m i f - Lingüista especialitzat en paremiologia.

ES paremiólogo -a
EN paroemiologist
FR parémiologue


paremiologia

paremiologia f - Branca de la lingüística que estudia els proverbis.

ES paremiología
EN paroemiology
FR parémiologie


paremiologia sàvia

paremiologia sàvia f - Parèmies d’origen culte, de les quals se’n coneix l’autor.

ES paremiología sabia
EN learned paroemyology
FR parémiologie sage



Les principals peces de la paremiologia sàvia són els aforismes, les citacions i les frases cèlebres. També els principis, màximes o sentències.

Tota una altra cosa són els refranys refets o estrafets, amb una voluntat d'actualització, humorística o com a mostra d'enginy, que també, en conèixer-ne l'autor, hauríem d'encabir dins la paremiologia sàvia.

paremiologia comparada

paremiologia comparada f - Especialització de la paremiologia que estableix relacions entre les parèmies de diferents idiomes i cultures.

ES paremiología comparada
EN comparative paroemiology
FR parémiologie comparative


paremiologia vulgar

paremiologia vulgar f - Parèmies d’origen popular, sense tenir constància d’una autoria.

ES paremiología vulgar
EN popular paroemyology
FR parémiologie populaire

paremiològic -a

paremiològic -a adj - Relatiu o pertanyent a la paremiologia.

ES paremiológico -a
EN paroemiological
FR parémiologique


paremiografia

paremiografia f - L’art de compondre refranyers o recopilar parèmies.

ES paremiografía
EN paroemiography
FR parémiographie


paremiògraf -a

paremiògraf -a m i f - Persona que recull proverbis.

ES paremiógrafo -a
EN paroemiographer
FR parémiographe

dijous, 24 d’abril del 2008

Renaixença

La Renaixença és l'adaptació del moviment romàntic europeu a Catalunya i representa el ressorgiment de la catalanitat en tots el seus vessants.

Significa el retrobament per part de les elits intel·lectuals dels valors autòctons i es manifesta en un ampli moviment intel·lectual, especialment literari i també històric, que té una evident dimensió política nacionalista.

Oriol Pi de Cabanyes el defineix:
«Amb el nom de Renaixença hom entén el moviment que, d'acord amb el profund canvi estructural iniciat dins la societat catalana a la segonameitat del segle XVIII, reelabora i enforteix la consciència diferencial dels membres d'aquesta societat al llarg de tot el segle XIX i d'una progressivament dinàmica. En el benentès que aquesta represa de la consciència de la pròpia identitat no afecta solament la llengua i la literatura sinó tots els fenòmens culturals que es produeixen i s'interrelacionen en el si d'aquest procés.»
[Font: PRATS-LLOPART-PRAT (1982)]

Diu la Viquipèdia:

«[...] és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desemvolupa entre 1840 i 1880. [...] La Renaixença és consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat. És reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana.»

Serra i Pagès, Rossend

Rossend Serra i Pagès (Barcelona, 1863 - Barcelona, 1929), escriptor.

Professor mercantil, va publicar llibres de geografia, estadística i economia en català, castellà i francès, i també té diverses peces de teatre.

Però la seva activitat més important és com a folklorista, on destaca per la seva tasca docent i sistematitzadora. Va ser professor a l'Escola d'Institutrius, promotor de la secció de folklore al Centre Excursionista de Catalunya (1904), director de la "Biblioteca Folklòrica Catalana" (des del 1906, i en col·laboració amb Ramon Miquel i Planas des del 1909) i membre fundador de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, dirigit a la Universitat de Barcelona per Tomàs Carreras i Artau.

Des del 1925 pertany a l'Acadèmia de Bones Lletres i és col·laborador d'un bon nombre de revistes d'arreu de Catalunya.

[Font: Enciclopèdia Catalana]

dimecres, 23 d’abril del 2008

folklorista

folklorista m i f - Persona que estudia d’una manera científica els jocs, la música i els costums de caràcter popular en general o d’un grup humà en particular.

ES folclorista
EN folklorist
FR folkloriste

folklòric -a

folklòric -a adj - Relatiu o pertanyent al folklore.

ES folklórico
EN folkloric
FR folklorique


folklore

folklore m - Conjunt de tradicions (musicals, artístiques, culturals, etc), de costums, de llegendes i de dites populars. | Estudi de les tradicions, els costums, les llegendes i les dites populars.

ES folclore
EN folklore
FR folklore



El folklore apareix arreu d'Europa de la mà del Romanticisme. En la concepció romàntica de la societat i de la història, el poble assumeix el paper protagonista que havia jugat l'elit durant la Il·lustració.

A Catalunya, s'inicia amb un cert retard i neix íntimament relacionat al moviment de la Renaixença, l'adaptació del moviment romàntic a Catalunya, que representa el ressorgiment de la catalanitat en tots els seus vessants.

[Font: PRATS-LLOPART-PRAT (1982)]



Etimologia

De fet el folklore havia nascut de l'entusiasme per la natura en el moment del romanticisme a Anglaterra i Alemanya, com una exaltació de les virtuts tradicionals, dels valors locals, de l'antiga força dels costums i de la gràcia de les arts dels pobles.

Per a qui tingui interès en el naixement d'aquesta paraula, folklore, avui tan popular, direm que el primer que la va escriure va ser l'arqueòleg anglès William John Thams, en una carta que, amb el pseudònim d'Ambrose Merton, va publicar el 22 d'agost de 1846 a la sàvia revista The Atheneum.

Aquest mot es compon de folk, que vol dir 'poble, gent', i lore, 'erudició', estudi del conjunt de fets i de creences. El mot ha estat acceptat pràcticament per tots els diccionaris de l'Europa Occidental.


[Font: De l'article «Memòria de Joan Amades», dins el llibre L'art de citar, de Néstor Luján, en edició a cura d'Enric Vila (Barcelona, Ara Llibres, 2004)]

etnografia

etnografia f - Ciència que descriu els costums i les tradicions dels pobles.

ES etnografía
EN ethnography
FR ethnographie



L'Etnografia és la ciència de treball de l'antropòleg. Com a concepte de mètode i producte es caracteritza per fer ús del mètode inductiu (que porta a la comprensió), però no exclusivament. La principal característica d'investigació és que es porta a terme al propi medi natural, no al laboratori. Comporta una relació cara a cara amb el subjecte d'estudi (en funció de l'objecte d'estudi). Presenta una reflexió de les perspectives i conductes dels estudiats.

L'etnògraf conviu amb la gent durant l'estudi i aprèn la seva llengua i cultura mitjançant la participació, l'observació i la interrogació.

[Font: Antropologia cultural]

etnologia

etnologia f - Branca de l'antropologia que estudia, amb comparació sistemàtica, les diferents societats, sobretot a partir de les seves pràctiques i creences.

EN ethnology
ES etnología
FR ethnologie

Font: Viquipèdia.



L'etnologia empra les dades que li forneix l'etnografia i intenta d'establir les lleis que determinen la conducta, les realitzacions i l'evolució d'un grup humà o d'una àrea cultural.

L'etnologia considera la tecnologia, els mètodes econòmics, les institucions socials i polítiques, les creences religioses, les creacions artístiques i el folklore com a parts del sistema adoptat per un poble com a resposta al seu ambient històric i natural. Aquest estudi constitueix ja pròpiament l'antropologia cultural.

[Font: Enciclopèdia Catalana]

L'etnologia tracta sobre el coneixement de les ètnies, els seus costums, llengua, tradicions, etcètera. Cal no confondre aquests dos mots.

A França la confusió entre Antropologia i Etnografia és tal que s'utilitzen com a sinònims; nosaltres seguim a grans trets el model anglès. Podríem dir que l'antropologia és la ciència, la cultura el subjecte d'estudi i l'etnografia l'eina de treball.

[Font: Antropologia cultural]

antropologia cultural

antropologia cultural f - Branca de l'antropologia que estudia l'home com a ésser cultural, entenent com a cultura tot el que l'home fa sobre la natura: eines, oficis, pràctiques, roba, cases, religions, música, relacions socials, etc.

sin. antropologia social f

EN cultural anthropology
ES antropología cultural
FR anthropologie culturelle

Font: Viquipèdia.



L'antropologia cultural s'ocupa dels comportaments, específics i universals, de la cultura. Són disciplines auxiliars de l'antropologia cultural l'etnologia, l'antropologia social, l'arqueologia i la lingüística. En tant que ciència històrica, l'antropologia cultural necessita de l'arqueologia, de la lingüística històrica i sobretot de l'etnologia, i, en tant que ciència que estudia la cultura contemporània, de l'etnografia i de l'antropologia social. A més, són fonamentals per a l'antropologia cultural les dades de l'antropologia física, i sovint utilitza les aportacions de la sociologia, la psicologia, la filosofia, la geografia, etc.

[Font: Enciclopèdia Catalana].

dijous, 17 d’abril del 2008

Amades i Gelats, Joan

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - Barcelona, 17 de gener de 1959), etnòleg i folklorista català. De formació autodidacta, va treballar a l'Arxiu Municipal d'Història de Barcelona i al Museu d'Indústries i Arts Populars de la mateixa ciutat. Col·laborà amb la UNESCO a partir de 1956, i fou un destacat promotor de l'esperanto, fundant la Federació Esperantista Catalana. Dins la seva gran obra, destaca el Costumari Català, obra cabdal en l'estudi de la cultura popular catalana.



Biografia

Lluís Calvo (a Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades.- Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83) fa una biografia una mica més extensa, repartida en els següents apartats:
  • Presentació
  • Família i infantesa (1890-1900)
  • L'embranzida associativa (1905-1915)
  • El naixement de les aficions folkloristes (1915-1920)
  • La identificació amb la investigació folklòrica (1920-1929)
  • La professionalització (1929-1939)
  • La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Entre d'altres dades, sabem que va néixer el 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Peu de la Creu, 15. Fill de Blai Amades i Teresa Gelats, ambdós d'origen humil. Les condicions familiars van aconsellar d'enviar el noi a Bot (Terra Alta), poble natal del pare, on en Joan va restar fins els dos anys.

Va assistir poc temps a l'escola: als nou anys va haver de deixar-la per posar-se a treballar amb els seus pares. Al principi, s'estava amb ells, però als dotze anys ja es va instal·lar als Encants Nous de Sant Antoni, on es va dedicar a la compra-venda de llibres.

Del món dels llibreters de vell, de les compres i vendes, li ve l'afició lectora i hi va aprendre a estimar els llibres. Per això les seves grans obres són fetes amb molta cura, convertint-se en veritables obres de bibliòfil.

A partir del 1905, entra en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i les excursions que organitzaven. Això l'influeix i li permet aprendre sobre llengües, entomologia, grafologia, astronomia i, sobretot, excursionisme i esperantisme.

Cap al 1915 comença a arreplegar cançons i refranys. En aquell moment, la societat catalana viu un moment de transformació accelerada i ell pretén inventariar el màxim de manifestacions populars i tradicionals, amb l'única pretensió recopiladora i esperant que altres estudiosos ho poguessin estudiar i interpretar posteriorment.

Entre 1920 i 1929 la investigació folklòrica que duia a terme rep una embranzida definitiva arrna de dos fets: d'una banda, Rafael Patxot i Jubert, administrador de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, auspicià la Fundació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), així com l'Estudi de la Masia Catalana i el Llegendari Popular Català, i, de l'altra, la creació a la Universitat de Barcelona de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria (ACAEP), amb els quals Joan Amades hi col·labora estretament.

El 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré i en la dècada dels anys 30, bàsicament, consolida el seu renom professional en el camp del folklore i les tradicions.

El 1933 inicia la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, que acaba tenint 42 volums. Tota una mostra de l'èxit de la iniciativa.
A més, durant sis anys col·labora setmanalment a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), on hi fa una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes dels antics carrers de Barcelona.

Així, el 1935, el Museu Arqueològic, dirigit per Pere Bosch Gimpera, va crear una Secció Etnogràfica, la qual va ser confiada a J. Amades.

Vinculat al moviment etnogràfic català de postguerra, fou nomenat membre de la Sección de Etnografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas -creada en l'IMH- i del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), fundat el 1947 per substituir l'anterior.

Tota la seva activitat es va estroncar quan el mes de novembre del 1947 va tenir un atac de feridura que li deixà mig cos impossibilitat. Sense consentir que totes aquestes dificultats aturessin els grans projectes editorials que des de feia temps venia preparant, l'any 1950 van aparèixer els seus grans corpus resultat de molts anys de treball: Folklore de Catalunya i Costumari català, que es convertiren en les seves màximes creacions.


Memòria de Joan Amades

Article dins el llibre L'art de citar, de Néstor Luján, en edició a cura d'Enric Vila (Barcelona, Ara Llibres, 2004).
Aquest any és el centenari del folklorista Joan Amades, autor d'una obra monumental i variada, sempre estimada i llegida perquè reuneix un món de notícies, de gentileses i d'imaginació que hauria estat molt difícil d'adquirir amb un simple rigor analític i amb una severitat científica. Amades fou un autodidacte ple de tendresa, de fantasia i de les més sorprenents i exactes erudicions.

[...] Ell, com dic, em va fer conèixer Amades, que era un barceloní que havia nascut en un carrer tan ple de tradicions com el del Peu de la Creu.

[...] Com he dit, Amades fou un autodidacte, coneixedor d'idiomes, un home d'idiomes, un home d'una memòria coherent, infal·lible i extraordinària. Va pertànyer a aquella entusiasta generació dels Aureli Capmany, Serra Boldú, Violant i Simorra, Serra Pagès, que, en un moment crític ─molt abans de la facilitat de les comunicacions, del turisme implacable i dels mitjans audiovisuals tan igualadors de la sensibilitat─, varen intentar retrobar cançons, desvetllar tradicions, evocar costums, reviure contes, recompondre balls, recordar refranys, recol·lectar acudits i endevinalles. Pertanyien a una generació d'excursionistes, de gent que tenien el desig de conèixer la nostra Catalunya pam a pam i, partint d'aquells viatges, molt sovint dificultosos i romàntics, varen anar fent la seva obra d'engruna en engruna.

[...] Com assenyalàvem, Joan Amades va fer una obra extraordinària, tenint en compte els mitjans de què llavors disposava. Tenia una capacitat de treball, una memòria i un instint d'organització que li van permetre treballar fins a l'últim dia. Retenia milers de dades i fitxes amb una intel·ligència minuciosa, glossadora i insistent. Més d'una vegada se li va retreure la seva excessiva credulitat o la imprecisió o l'embelliment d'una llegenda o d'una dita. Però sense aquesta curiositat confiada i aquesta ingènua tendència a poetitzar s'haurien perdut moltes coses positives. D'altra banda, no hi ha folklorista que no sigui instintivament crèdul. Després vénen, més o menys esmolades, l'anàlisi, la crítica, la fredor i l'erudició desmitificadora.

Hem de dir que Amades, al costat de totes aquestes condicions, va tenir l'obsessió d'editar bé. Els seus llibres presentaven una qualitat excel·lent, una tipografia acurada i, sobretot, una il·lustracions pertinents. Va ser un gran col·leccionista de ventalls, goigs, auques, gravats antics, estampes, fulls de rengles, cançoners i edicions populars. Això va fer que, el 1940, en crear-se el Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Montjuïc, en fos nomenat conservador i tingués al seu càrrec la secció de gravats populars.


Bibliografia

Amades és autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat.

  • 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
  • 1926 - Vocabulari de la pesca
  • 1929 - Proverbis llegendaris
  • 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
  • 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
  • 1931 - Costums populars de Barcelona
  • 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
  • 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
  • 1932 - Vocabulari dels pastors
  • 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
  • 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
  • 1933 - Popularitats dels números
  • 1933 - El tres i el set, números meravellosos
  • 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
  • 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
  • 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1934 - Enigmes populars
  • 1934 - Les esposalles, costums i creences
  • 1934 - El naixement, costums i creences
  • 1934 - Refranys dels mesos de l'any
  • 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
  • 1934 - Els Xiquets de Valls
  • 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1935 - Arts i oficis
  • 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
  • 1935 - Geografia popular
  • 1935 - Justícia popular
  • 1935 - La mort, costums i creences
  • 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
  • 1935 - Refranyer barceloní
  • 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
  • 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
  • 1936 - Diccionari de la dansa
  • 1936 - Notes d'indumentària
  • 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
  • 1936 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
  • 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  • 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
  • 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
  • 1938 - El diner
  • 1938 - Llibre del temps que fa
  • 1938 - El porró
  • 1938 - Refranys geogràfics
  • 1938 - La rondalla i el proverbi
  • 1946 - El pessebre. Les Belles Edicions (Barcelona). Segona edició (1959): Ed. Aedos (Barcelona).
  • 1947 - Les faules d'Isop
  • 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
  • 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
  • 1947 - Refranyer montserratí
  • 1947 - Refranyer nadalenc
  • 1947 - Xilografies gironines
  • 1950-56 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona). 2a. edició facsímil (1983), Editorial Salvat i Ed. 62 (Barcelona), també en 5 volums.
  • 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
  • 1950 - Tradicions de Gràcia
  • 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
  • 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
  • 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
  • 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
  • 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
  • 1974 - Els estudiants
  • 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
  • 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
  • 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
  • 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
  • 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
  • 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
  • 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
  • 1992 - La màgia del nom


Crítica

Calvo (1990) també apunta les crítiques que van rebre les seves grans obres, el Costumari i el Folklore de Catalunya, per la poca sistematicitat, la no citació de les fonts i repeticions, entre d'altres. Així, diu:

Aquestes obres han estat molt criticades, en especial, per la seva aparent falta de sistematització, per la inexactitud, per la descontextualització o per la repetició de dades de publicació (J. Massot i Muntaner, Folklore de Catalunya, "Estudis Romànics", VII, Barcelona, 1959-1960, p. 194-197).

J. Amades era conscient que les seves obre no eren, ni de bon tros completes, ni tan sols abastaven tots els temes. Considerem que per fer un judici acurat de la seva producció cal, en primer lloc, situar molt bé, a més del món on va créixer, en quin moment de la història de l'Antropologia i del folklore van ser realitzades, ja que el moment historicista que aquests vivien marcaren profundament les seves realitzacions, de tal manera que l'objectiu principal fou: descriure per conèixer les formes culturals, històricament considerades. J. Amades, vivament colpit pel canvi que la societat experimentà al llarg dels anys, va voler agafar aquest món que fugia tan ràpidament. El comentari d'A. Van Gennep entorn el Costumari (2 d'agost de 1951, EJA) explicita, de manera perfecta, els interessos i el món teòric en què es movia l'Amades: 'évocatrice de la realité lointaine'.

En segon terme, respecte a les dades, cal assenyalar el següent: J. Amades utilitzava, en un tant per cent elevat, informació que havia obtingut mitjançant la seva àmplia xarxa d'informadors, aspecte que ha quedat comprovat per l'anàlisi detallada de le seva documentació epistolar. És ben cert que en més d'una ocasió la seva memòria el confongué, com s'ha assenyalat alguna vegada, o que feia repeticions innecessàries de dades o prenia informacions de diversos materials impresos i els barrejava. Però el problema real va ser de no especificar moltes de les fonts concretes d'informació, tant bibliogràfiques com epistolars i d'altres.

Malgrat els problemes, és necessari observar els fruits, els aspectes positius que es van obtenir. La vàlua dels seus treballs es pot apreciar quan es coneix la repercussió de les seves obres dins l'Estat i, sobretot, a l'estranger. Podem dir que l'universalisme que aprengué amb l'estudi de l'esperanto, hi va fer, definitivament, acte de presència. La internacionalitat va venir donada per la seva decantació cap a un àmbit temàtic concret durant el període de la postguerra: la rondallística. Si al començament del seu camí els seus centres d'interès van ser la cançonística, la paremiologia, els vocabularis, els costums, etc., des de l'any quaranta, aproximadament, fou aquest àmbit el que va merèixer una atenció especial per la seva banda. S'ha de tenir present que això no li va impedir que es mogués en molts d'altres àmbits.



Mira també

  • Anguela, Antoni; Calvo, Lluís [et al.] (1990): El món de Joan Amades. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 336 pàgines.
  • Biblioteca paremiològica - Joan Amades.
  • Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades. Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83.
  • Enciclopèdia Catalana - Joan Amades i Gelats.
  • Festes.org - Joan Amades i Gelats.
  • Luján, Néstor (2004): L'art de citar, en edició a cura d'Enric Vila. Barcelona: Ara Llibres, 2004. Article, «Memòria de Joan Amades».
  • Viquipèdia - Joan Amades i Gelats.


Altres enllaços interessants


Costumari Català

Costumari Català. El curs de l'any (1950-56) és l'obra cabdal del folklorista Joan Amades.

És un recull de les tradicions folklòriques de totes les terres de llengua catalana, seguint el curs de l'any i l'ordre natural del pas de les estacions des de l'1 de gener fins al 31 de desembre.

Entre les tradicions, festes i costums populars podem trobar a l'hivern el dia de Reis, el Carnestoltes i la Quaresma, a la primavera el dia de Sant Jordi i la Setmana Santa, Sant Joan de cara a l'estiu i a la tardor el dia de Tots Sants.

Com diu l'Enciclopèdia Catalana és un «conjunt d'estudis sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l'any (hivern, primavera, estiu i tardor), comentats i publicats per Joan Amades, en cinc volums (Barcelona 1950-56). Les dades són de valor desigual, però és el recull més complet publicat sobre folklore català.»

La primera edició és de l'any 1950. Posteriorment, el 1982, les editorials Salvat i Edicions 62 (en col·laboració) en van fer una reedició en facsímil, en cinc volums. L'obra està composta per més de 5.000 pàgines, 4.908 il·lustracions en blanc i negre i 28 il·lustracions en color a les portadelles i làmines desplegables.

De la Viquipèdia extrec l'objectiu, mètode i contingut de l'obra:
«L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en sí mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat.

Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles... És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana.

Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació.

Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats:

  • Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any . Les estacions i els mesos de l'any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari Català.
  • Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya.

Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració el els cinc volums esmentats.»


Sumari dels volums
  • I. Hivern. Pròleg. Hivern. Desembre (des del 21). Gener. Febrer. Març (fins el 20).
  • II. Les Carnestoltes – La Quaresma – Setmana Santa – El cicle pasqual.
  • III. Corpus. Primavera. Març (des del 21). Abril. Maig. Juny (fins el 21)
  • IV. Estiu. Juny (des del 22). Juliol. Agost. Setembre.
  • V. Tardor. Setembre (des de l’1 al 20). Tardor. Setembre (des del 21). Octubre. Novembre. Desembre (fins el 18). Bibliografia. Índexs.
Cada estació té una introducció general . A començament de mes hi ha les qüestions més destacables del període. A continuació es recullen els aspectes fonamentals de la vida a quatre entorns diferents:
  • la vida al camp (centrat sobretot en la pagesia),
  • la vida a la muntanya (ramaderia),
  • la vida a la costa (pesca) i
  • la vida a poblat (comerç, construcció, artesania...).
Després es passa a una relació de costums i tradicions dia a dia, amb especial atenció al santoral. Les diades més importants són especialment destacades.


Mira també

dimecres, 16 d’abril del 2008

sentència

sentència f - Dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima.

ES sentencia
EN sententia
FR sentence

Ex.: «Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència».

refrany

refrany m - Oració completa i independent que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressa un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees.

sin. parèmia f

ES refrán
EN saying
FR proverbe

OC arrepervèris

Ex.: «Músic pagat fa mal so» | «Any gelat, any de blat».


Sobre el mot arrepervèris, en aranès, el vaig descobrir arran d'adquirir unes postals a la Vall d'Aran, sobre refranys il·lustrats. Després ho he trobat documentat a Internet, també.

proverbi

proverbi m - Màxima moral i didàctica, tant les de caire erudit com les anomenades populars.

ES proverbio
EN proverb
FR proverbe

Ex.: «Val més una gota de saber que un mar de fortuna» | «Joc de mans, joc de vilans».

principi

principi m - Axioma, postulat. Cadascuna de les veritats admeses tradicionalment com a evidents per elles mateixes i com a normes segons les quals procedeix tot discurs.


ES principio
EN principle
FR principe

parèmia

parèmia f - Acte de parla breu, codificat, d'autor anònim i consagrada per l'ús reiterat de generacions i generacions.

ES paremia
EN paroemia
FR parémie

Ex.: «Qui paga, mana».

modisme

modisme m - Expressió particular d'una llengua, que no s'adapta a les seves normes gramaticals o al sentit literal i usual de les seves paraules, sinó que posseeix un sentit figurat adoptat de manera convencional.

sin. idiotisme m

ES modismo
EN idiom
FR idiotisme

Ex.: Són exemples de modisme «de bolín bolán», en castellà, «de nyigui-nyogui», en català.

màxima

màxima f - Sentència que conté un precepte moral o pràctic, expressat en llenguatge breu i reflexiu.

ES máxima
EN maxim
FR maxime

locució

locució f - Combinació estable de dos o més mots que tenen el valor sintàctic i semàntic d'un sol mot.

ES locución
EN locution
FR locution

Ex.: Hi ha locucions nominals («posada en escena», 'escenificació'), locucions verbals («tenir por», 'témer'), locucions adverbials («tot de cop», 'sobtadament'), locucions conjuntives («per tal que») i locucions prepositives («entorn de»).

idiotisme

idiotisme m - Tret lingüístic característic d'una llengua.

ES idiotismo
EN idiom
FR idiotisme

frase feta

frase feta f - Frase d'una llengua que té una forma estereotipada i invariable, el significat de la qual no pot ser deduït del significat dels seus components, i que gairebé mai no es pot traduir literalment d'una llengua a una altra.

ES frase hecha
EN idiom
FR phrase faite

Ex.: En són un exemple les frases fetes «ploure a bots i barrals» en català, «llover a cántaros» en castellà i «it's raining cats and dogs» en anglès.

dita

dita f - Allò que hom diu, especialment sentència, opinió.

ES dicho
EN saying
FR dicton

Ex.: «Caure la cara de vergonya» | «No ser ni carn ni peix».