dijous, 24 d’abril del 2008

Renaixença

La Renaixença és l'adaptació del moviment romàntic europeu a Catalunya i representa el ressorgiment de la catalanitat en tots el seus vessants.

Significa el retrobament per part de les elits intel·lectuals dels valors autòctons i es manifesta en un ampli moviment intel·lectual, especialment literari i també històric, que té una evident dimensió política nacionalista.

Oriol Pi de Cabanyes el defineix:
«Amb el nom de Renaixença hom entén el moviment que, d'acord amb el profund canvi estructural iniciat dins la societat catalana a la segonameitat del segle XVIII, reelabora i enforteix la consciència diferencial dels membres d'aquesta societat al llarg de tot el segle XIX i d'una progressivament dinàmica. En el benentès que aquesta represa de la consciència de la pròpia identitat no afecta solament la llengua i la literatura sinó tots els fenòmens culturals que es produeixen i s'interrelacionen en el si d'aquest procés.»
[Font: PRATS-LLOPART-PRAT (1982)]

Diu la Viquipèdia:

«[...] és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desemvolupa entre 1840 i 1880. [...] La Renaixença és consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat. És reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana.»

Serra i Pagès, Rossend

Rossend Serra i Pagès (Barcelona, 1863 - Barcelona, 1929), escriptor.

Professor mercantil, va publicar llibres de geografia, estadística i economia en català, castellà i francès, i també té diverses peces de teatre.

Però la seva activitat més important és com a folklorista, on destaca per la seva tasca docent i sistematitzadora. Va ser professor a l'Escola d'Institutrius, promotor de la secció de folklore al Centre Excursionista de Catalunya (1904), director de la "Biblioteca Folklòrica Catalana" (des del 1906, i en col·laboració amb Ramon Miquel i Planas des del 1909) i membre fundador de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, dirigit a la Universitat de Barcelona per Tomàs Carreras i Artau.

Des del 1925 pertany a l'Acadèmia de Bones Lletres i és col·laborador d'un bon nombre de revistes d'arreu de Catalunya.

[Font: Enciclopèdia Catalana]

dimecres, 23 d’abril del 2008

folklorista

folklorista m i f - Persona que estudia d’una manera científica els jocs, la música i els costums de caràcter popular en general o d’un grup humà en particular.

ES folclorista
EN folklorist
FR folkloriste

folklòric -a

folklòric -a adj - Relatiu o pertanyent al folklore.

ES folklórico
EN folkloric
FR folklorique


folklore

folklore m - Conjunt de tradicions (musicals, artístiques, culturals, etc), de costums, de llegendes i de dites populars. | Estudi de les tradicions, els costums, les llegendes i les dites populars.

ES folclore
EN folklore
FR folklore



El folklore apareix arreu d'Europa de la mà del Romanticisme. En la concepció romàntica de la societat i de la història, el poble assumeix el paper protagonista que havia jugat l'elit durant la Il·lustració.

A Catalunya, s'inicia amb un cert retard i neix íntimament relacionat al moviment de la Renaixença, l'adaptació del moviment romàntic a Catalunya, que representa el ressorgiment de la catalanitat en tots els seus vessants.

[Font: PRATS-LLOPART-PRAT (1982)]



Etimologia

De fet el folklore havia nascut de l'entusiasme per la natura en el moment del romanticisme a Anglaterra i Alemanya, com una exaltació de les virtuts tradicionals, dels valors locals, de l'antiga força dels costums i de la gràcia de les arts dels pobles.

Per a qui tingui interès en el naixement d'aquesta paraula, folklore, avui tan popular, direm que el primer que la va escriure va ser l'arqueòleg anglès William John Thams, en una carta que, amb el pseudònim d'Ambrose Merton, va publicar el 22 d'agost de 1846 a la sàvia revista The Atheneum.

Aquest mot es compon de folk, que vol dir 'poble, gent', i lore, 'erudició', estudi del conjunt de fets i de creences. El mot ha estat acceptat pràcticament per tots els diccionaris de l'Europa Occidental.


[Font: De l'article «Memòria de Joan Amades», dins el llibre L'art de citar, de Néstor Luján, en edició a cura d'Enric Vila (Barcelona, Ara Llibres, 2004)]

etnografia

etnografia f - Ciència que descriu els costums i les tradicions dels pobles.

ES etnografía
EN ethnography
FR ethnographie



L'Etnografia és la ciència de treball de l'antropòleg. Com a concepte de mètode i producte es caracteritza per fer ús del mètode inductiu (que porta a la comprensió), però no exclusivament. La principal característica d'investigació és que es porta a terme al propi medi natural, no al laboratori. Comporta una relació cara a cara amb el subjecte d'estudi (en funció de l'objecte d'estudi). Presenta una reflexió de les perspectives i conductes dels estudiats.

L'etnògraf conviu amb la gent durant l'estudi i aprèn la seva llengua i cultura mitjançant la participació, l'observació i la interrogació.

[Font: Antropologia cultural]

etnologia

etnologia f - Branca de l'antropologia que estudia, amb comparació sistemàtica, les diferents societats, sobretot a partir de les seves pràctiques i creences.

EN ethnology
ES etnología
FR ethnologie

Font: Viquipèdia.



L'etnologia empra les dades que li forneix l'etnografia i intenta d'establir les lleis que determinen la conducta, les realitzacions i l'evolució d'un grup humà o d'una àrea cultural.

L'etnologia considera la tecnologia, els mètodes econòmics, les institucions socials i polítiques, les creences religioses, les creacions artístiques i el folklore com a parts del sistema adoptat per un poble com a resposta al seu ambient històric i natural. Aquest estudi constitueix ja pròpiament l'antropologia cultural.

[Font: Enciclopèdia Catalana]

L'etnologia tracta sobre el coneixement de les ètnies, els seus costums, llengua, tradicions, etcètera. Cal no confondre aquests dos mots.

A França la confusió entre Antropologia i Etnografia és tal que s'utilitzen com a sinònims; nosaltres seguim a grans trets el model anglès. Podríem dir que l'antropologia és la ciència, la cultura el subjecte d'estudi i l'etnografia l'eina de treball.

[Font: Antropologia cultural]

antropologia cultural

antropologia cultural f - Branca de l'antropologia que estudia l'home com a ésser cultural, entenent com a cultura tot el que l'home fa sobre la natura: eines, oficis, pràctiques, roba, cases, religions, música, relacions socials, etc.

sin. antropologia social f

EN cultural anthropology
ES antropología cultural
FR anthropologie culturelle

Font: Viquipèdia.



L'antropologia cultural s'ocupa dels comportaments, específics i universals, de la cultura. Són disciplines auxiliars de l'antropologia cultural l'etnologia, l'antropologia social, l'arqueologia i la lingüística. En tant que ciència històrica, l'antropologia cultural necessita de l'arqueologia, de la lingüística històrica i sobretot de l'etnologia, i, en tant que ciència que estudia la cultura contemporània, de l'etnografia i de l'antropologia social. A més, són fonamentals per a l'antropologia cultural les dades de l'antropologia física, i sovint utilitza les aportacions de la sociologia, la psicologia, la filosofia, la geografia, etc.

[Font: Enciclopèdia Catalana].

dijous, 17 d’abril del 2008

Amades i Gelats, Joan

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - Barcelona, 17 de gener de 1959), etnòleg i folklorista català. De formació autodidacta, va treballar a l'Arxiu Municipal d'Història de Barcelona i al Museu d'Indústries i Arts Populars de la mateixa ciutat. Col·laborà amb la UNESCO a partir de 1956, i fou un destacat promotor de l'esperanto, fundant la Federació Esperantista Catalana. Dins la seva gran obra, destaca el Costumari Català, obra cabdal en l'estudi de la cultura popular catalana.



Biografia

Lluís Calvo (a Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades.- Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83) fa una biografia una mica més extensa, repartida en els següents apartats:
  • Presentació
  • Família i infantesa (1890-1900)
  • L'embranzida associativa (1905-1915)
  • El naixement de les aficions folkloristes (1915-1920)
  • La identificació amb la investigació folklòrica (1920-1929)
  • La professionalització (1929-1939)
  • La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Entre d'altres dades, sabem que va néixer el 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Peu de la Creu, 15. Fill de Blai Amades i Teresa Gelats, ambdós d'origen humil. Les condicions familiars van aconsellar d'enviar el noi a Bot (Terra Alta), poble natal del pare, on en Joan va restar fins els dos anys.

Va assistir poc temps a l'escola: als nou anys va haver de deixar-la per posar-se a treballar amb els seus pares. Al principi, s'estava amb ells, però als dotze anys ja es va instal·lar als Encants Nous de Sant Antoni, on es va dedicar a la compra-venda de llibres.

Del món dels llibreters de vell, de les compres i vendes, li ve l'afició lectora i hi va aprendre a estimar els llibres. Per això les seves grans obres són fetes amb molta cura, convertint-se en veritables obres de bibliòfil.

A partir del 1905, entra en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i les excursions que organitzaven. Això l'influeix i li permet aprendre sobre llengües, entomologia, grafologia, astronomia i, sobretot, excursionisme i esperantisme.

Cap al 1915 comença a arreplegar cançons i refranys. En aquell moment, la societat catalana viu un moment de transformació accelerada i ell pretén inventariar el màxim de manifestacions populars i tradicionals, amb l'única pretensió recopiladora i esperant que altres estudiosos ho poguessin estudiar i interpretar posteriorment.

Entre 1920 i 1929 la investigació folklòrica que duia a terme rep una embranzida definitiva arrna de dos fets: d'una banda, Rafael Patxot i Jubert, administrador de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, auspicià la Fundació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), així com l'Estudi de la Masia Catalana i el Llegendari Popular Català, i, de l'altra, la creació a la Universitat de Barcelona de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria (ACAEP), amb els quals Joan Amades hi col·labora estretament.

El 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré i en la dècada dels anys 30, bàsicament, consolida el seu renom professional en el camp del folklore i les tradicions.

El 1933 inicia la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, que acaba tenint 42 volums. Tota una mostra de l'èxit de la iniciativa.
A més, durant sis anys col·labora setmanalment a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), on hi fa una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes dels antics carrers de Barcelona.

Així, el 1935, el Museu Arqueològic, dirigit per Pere Bosch Gimpera, va crear una Secció Etnogràfica, la qual va ser confiada a J. Amades.

Vinculat al moviment etnogràfic català de postguerra, fou nomenat membre de la Sección de Etnografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas -creada en l'IMH- i del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), fundat el 1947 per substituir l'anterior.

Tota la seva activitat es va estroncar quan el mes de novembre del 1947 va tenir un atac de feridura que li deixà mig cos impossibilitat. Sense consentir que totes aquestes dificultats aturessin els grans projectes editorials que des de feia temps venia preparant, l'any 1950 van aparèixer els seus grans corpus resultat de molts anys de treball: Folklore de Catalunya i Costumari català, que es convertiren en les seves màximes creacions.


Memòria de Joan Amades

Article dins el llibre L'art de citar, de Néstor Luján, en edició a cura d'Enric Vila (Barcelona, Ara Llibres, 2004).
Aquest any és el centenari del folklorista Joan Amades, autor d'una obra monumental i variada, sempre estimada i llegida perquè reuneix un món de notícies, de gentileses i d'imaginació que hauria estat molt difícil d'adquirir amb un simple rigor analític i amb una severitat científica. Amades fou un autodidacte ple de tendresa, de fantasia i de les més sorprenents i exactes erudicions.

[...] Ell, com dic, em va fer conèixer Amades, que era un barceloní que havia nascut en un carrer tan ple de tradicions com el del Peu de la Creu.

[...] Com he dit, Amades fou un autodidacte, coneixedor d'idiomes, un home d'idiomes, un home d'una memòria coherent, infal·lible i extraordinària. Va pertànyer a aquella entusiasta generació dels Aureli Capmany, Serra Boldú, Violant i Simorra, Serra Pagès, que, en un moment crític ─molt abans de la facilitat de les comunicacions, del turisme implacable i dels mitjans audiovisuals tan igualadors de la sensibilitat─, varen intentar retrobar cançons, desvetllar tradicions, evocar costums, reviure contes, recompondre balls, recordar refranys, recol·lectar acudits i endevinalles. Pertanyien a una generació d'excursionistes, de gent que tenien el desig de conèixer la nostra Catalunya pam a pam i, partint d'aquells viatges, molt sovint dificultosos i romàntics, varen anar fent la seva obra d'engruna en engruna.

[...] Com assenyalàvem, Joan Amades va fer una obra extraordinària, tenint en compte els mitjans de què llavors disposava. Tenia una capacitat de treball, una memòria i un instint d'organització que li van permetre treballar fins a l'últim dia. Retenia milers de dades i fitxes amb una intel·ligència minuciosa, glossadora i insistent. Més d'una vegada se li va retreure la seva excessiva credulitat o la imprecisió o l'embelliment d'una llegenda o d'una dita. Però sense aquesta curiositat confiada i aquesta ingènua tendència a poetitzar s'haurien perdut moltes coses positives. D'altra banda, no hi ha folklorista que no sigui instintivament crèdul. Després vénen, més o menys esmolades, l'anàlisi, la crítica, la fredor i l'erudició desmitificadora.

Hem de dir que Amades, al costat de totes aquestes condicions, va tenir l'obsessió d'editar bé. Els seus llibres presentaven una qualitat excel·lent, una tipografia acurada i, sobretot, una il·lustracions pertinents. Va ser un gran col·leccionista de ventalls, goigs, auques, gravats antics, estampes, fulls de rengles, cançoners i edicions populars. Això va fer que, el 1940, en crear-se el Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Montjuïc, en fos nomenat conservador i tingués al seu càrrec la secció de gravats populars.


Bibliografia

Amades és autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat.

  • 1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
  • 1926 - Vocabulari de la pesca
  • 1929 - Proverbis llegendaris
  • 1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
  • 1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
  • 1931 - Costums populars de Barcelona
  • 1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
  • 1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
  • 1932 - Vocabulari dels pastors
  • 1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
  • 1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
  • 1933 - Popularitats dels números
  • 1933 - El tres i el set, números meravellosos
  • 1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
  • 1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
  • 1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1934 - Enigmes populars
  • 1934 - Les esposalles, costums i creences
  • 1934 - El naixement, costums i creences
  • 1934 - Refranys dels mesos de l'any
  • 1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
  • 1934 - Els Xiquets de Valls
  • 1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
  • 1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
  • 1935 - Arts i oficis
  • 1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
  • 1935 - Geografia popular
  • 1935 - Justícia popular
  • 1935 - La mort, costums i creences
  • 1935 - Oracioner i refranyer mèdics
  • 1935 - Refranyer barceloní
  • 1935 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
  • 1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
  • 1936 - Diccionari de la dansa
  • 1936 - Notes d'indumentària
  • 1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
  • 1936 - La tradició dels llums de ganxo
  • 1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
  • 1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
  • 1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
  • 1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
  • 1938 - El diner
  • 1938 - Llibre del temps que fa
  • 1938 - El porró
  • 1938 - Refranys geogràfics
  • 1938 - La rondalla i el proverbi
  • 1946 - El pessebre. Les Belles Edicions (Barcelona). Segona edició (1959): Ed. Aedos (Barcelona).
  • 1947 - Les faules d'Isop
  • 1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
  • 1947 - Poblet, tradicions i llegendes
  • 1947 - Refranyer montserratí
  • 1947 - Refranyer nadalenc
  • 1947 - Xilografies gironines
  • 1950-56 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona). 2a. edició facsímil (1983), Editorial Salvat i Ed. 62 (Barcelona), també en 5 volums.
  • 1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
  • 1950 - Tradicions de Gràcia
  • 1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
  • 1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
  • 1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
  • 1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
  • 1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
  • 1974 - Els estudiants
  • 1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
  • 1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
  • 1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
  • 1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
  • 1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
  • 1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
  • 1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
  • 1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
  • 1992 - La màgia del nom


Crítica

Calvo (1990) també apunta les crítiques que van rebre les seves grans obres, el Costumari i el Folklore de Catalunya, per la poca sistematicitat, la no citació de les fonts i repeticions, entre d'altres. Així, diu:

Aquestes obres han estat molt criticades, en especial, per la seva aparent falta de sistematització, per la inexactitud, per la descontextualització o per la repetició de dades de publicació (J. Massot i Muntaner, Folklore de Catalunya, "Estudis Romànics", VII, Barcelona, 1959-1960, p. 194-197).

J. Amades era conscient que les seves obre no eren, ni de bon tros completes, ni tan sols abastaven tots els temes. Considerem que per fer un judici acurat de la seva producció cal, en primer lloc, situar molt bé, a més del món on va créixer, en quin moment de la història de l'Antropologia i del folklore van ser realitzades, ja que el moment historicista que aquests vivien marcaren profundament les seves realitzacions, de tal manera que l'objectiu principal fou: descriure per conèixer les formes culturals, històricament considerades. J. Amades, vivament colpit pel canvi que la societat experimentà al llarg dels anys, va voler agafar aquest món que fugia tan ràpidament. El comentari d'A. Van Gennep entorn el Costumari (2 d'agost de 1951, EJA) explicita, de manera perfecta, els interessos i el món teòric en què es movia l'Amades: 'évocatrice de la realité lointaine'.

En segon terme, respecte a les dades, cal assenyalar el següent: J. Amades utilitzava, en un tant per cent elevat, informació que havia obtingut mitjançant la seva àmplia xarxa d'informadors, aspecte que ha quedat comprovat per l'anàlisi detallada de le seva documentació epistolar. És ben cert que en més d'una ocasió la seva memòria el confongué, com s'ha assenyalat alguna vegada, o que feia repeticions innecessàries de dades o prenia informacions de diversos materials impresos i els barrejava. Però el problema real va ser de no especificar moltes de les fonts concretes d'informació, tant bibliogràfiques com epistolars i d'altres.

Malgrat els problemes, és necessari observar els fruits, els aspectes positius que es van obtenir. La vàlua dels seus treballs es pot apreciar quan es coneix la repercussió de les seves obres dins l'Estat i, sobretot, a l'estranger. Podem dir que l'universalisme que aprengué amb l'estudi de l'esperanto, hi va fer, definitivament, acte de presència. La internacionalitat va venir donada per la seva decantació cap a un àmbit temàtic concret durant el període de la postguerra: la rondallística. Si al començament del seu camí els seus centres d'interès van ser la cançonística, la paremiologia, els vocabularis, els costums, etc., des de l'any quaranta, aproximadament, fou aquest àmbit el que va merèixer una atenció especial per la seva banda. S'ha de tenir present que això no li va impedir que es mogués en molts d'altres àmbits.



Mira també

  • Anguela, Antoni; Calvo, Lluís [et al.] (1990): El món de Joan Amades. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 336 pàgines.
  • Biblioteca paremiològica - Joan Amades.
  • Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades. Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83.
  • Enciclopèdia Catalana - Joan Amades i Gelats.
  • Festes.org - Joan Amades i Gelats.
  • Luján, Néstor (2004): L'art de citar, en edició a cura d'Enric Vila. Barcelona: Ara Llibres, 2004. Article, «Memòria de Joan Amades».
  • Viquipèdia - Joan Amades i Gelats.


Altres enllaços interessants


Costumari Català

Costumari Català. El curs de l'any (1950-56) és l'obra cabdal del folklorista Joan Amades.

És un recull de les tradicions folklòriques de totes les terres de llengua catalana, seguint el curs de l'any i l'ordre natural del pas de les estacions des de l'1 de gener fins al 31 de desembre.

Entre les tradicions, festes i costums populars podem trobar a l'hivern el dia de Reis, el Carnestoltes i la Quaresma, a la primavera el dia de Sant Jordi i la Setmana Santa, Sant Joan de cara a l'estiu i a la tardor el dia de Tots Sants.

Com diu l'Enciclopèdia Catalana és un «conjunt d'estudis sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l'any (hivern, primavera, estiu i tardor), comentats i publicats per Joan Amades, en cinc volums (Barcelona 1950-56). Les dades són de valor desigual, però és el recull més complet publicat sobre folklore català.»

La primera edició és de l'any 1950. Posteriorment, el 1982, les editorials Salvat i Edicions 62 (en col·laboració) en van fer una reedició en facsímil, en cinc volums. L'obra està composta per més de 5.000 pàgines, 4.908 il·lustracions en blanc i negre i 28 il·lustracions en color a les portadelles i làmines desplegables.

De la Viquipèdia extrec l'objectiu, mètode i contingut de l'obra:
«L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en sí mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat.

Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles... És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana.

Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació.

Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats:

  • Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any . Les estacions i els mesos de l'any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari Català.
  • Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya.

Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració el els cinc volums esmentats.»


Sumari dels volums
  • I. Hivern. Pròleg. Hivern. Desembre (des del 21). Gener. Febrer. Març (fins el 20).
  • II. Les Carnestoltes – La Quaresma – Setmana Santa – El cicle pasqual.
  • III. Corpus. Primavera. Març (des del 21). Abril. Maig. Juny (fins el 21)
  • IV. Estiu. Juny (des del 22). Juliol. Agost. Setembre.
  • V. Tardor. Setembre (des de l’1 al 20). Tardor. Setembre (des del 21). Octubre. Novembre. Desembre (fins el 18). Bibliografia. Índexs.
Cada estació té una introducció general . A començament de mes hi ha les qüestions més destacables del període. A continuació es recullen els aspectes fonamentals de la vida a quatre entorns diferents:
  • la vida al camp (centrat sobretot en la pagesia),
  • la vida a la muntanya (ramaderia),
  • la vida a la costa (pesca) i
  • la vida a poblat (comerç, construcció, artesania...).
Després es passa a una relació de costums i tradicions dia a dia, amb especial atenció al santoral. Les diades més importants són especialment destacades.


Mira també

dimecres, 16 d’abril del 2008

sentència

sentència f - Dita breu sobre una veritat d'índole moral, màxima.

ES sentencia
EN sententia
FR sentence

Ex.: «Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència».

refrany

refrany m - Oració completa i independent que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressa un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees.

sin. parèmia f

ES refrán
EN saying
FR proverbe

OC arrepervèris

Ex.: «Músic pagat fa mal so» | «Any gelat, any de blat».


Sobre el mot arrepervèris, en aranès, el vaig descobrir arran d'adquirir unes postals a la Vall d'Aran, sobre refranys il·lustrats. Després ho he trobat documentat a Internet, també.

proverbi

proverbi m - Màxima moral i didàctica, tant les de caire erudit com les anomenades populars.

ES proverbio
EN proverb
FR proverbe

Ex.: «Val més una gota de saber que un mar de fortuna» | «Joc de mans, joc de vilans».

principi

principi m - Axioma, postulat. Cadascuna de les veritats admeses tradicionalment com a evidents per elles mateixes i com a normes segons les quals procedeix tot discurs.


ES principio
EN principle
FR principe

parèmia

parèmia f - Acte de parla breu, codificat, d'autor anònim i consagrada per l'ús reiterat de generacions i generacions.

ES paremia
EN paroemia
FR parémie

Ex.: «Qui paga, mana».

modisme

modisme m - Expressió particular d'una llengua, que no s'adapta a les seves normes gramaticals o al sentit literal i usual de les seves paraules, sinó que posseeix un sentit figurat adoptat de manera convencional.

sin. idiotisme m

ES modismo
EN idiom
FR idiotisme

Ex.: Són exemples de modisme «de bolín bolán», en castellà, «de nyigui-nyogui», en català.

màxima

màxima f - Sentència que conté un precepte moral o pràctic, expressat en llenguatge breu i reflexiu.

ES máxima
EN maxim
FR maxime

locució

locució f - Combinació estable de dos o més mots que tenen el valor sintàctic i semàntic d'un sol mot.

ES locución
EN locution
FR locution

Ex.: Hi ha locucions nominals («posada en escena», 'escenificació'), locucions verbals («tenir por», 'témer'), locucions adverbials («tot de cop», 'sobtadament'), locucions conjuntives («per tal que») i locucions prepositives («entorn de»).

idiotisme

idiotisme m - Tret lingüístic característic d'una llengua.

ES idiotismo
EN idiom
FR idiotisme

frase feta

frase feta f - Frase d'una llengua que té una forma estereotipada i invariable, el significat de la qual no pot ser deduït del significat dels seus components, i que gairebé mai no es pot traduir literalment d'una llengua a una altra.

ES frase hecha
EN idiom
FR phrase faite

Ex.: En són un exemple les frases fetes «ploure a bots i barrals» en català, «llover a cántaros» en castellà i «it's raining cats and dogs» en anglès.

dita

dita f - Allò que hom diu, especialment sentència, opinió.

ES dicho
EN saying
FR dicton

Ex.: «Caure la cara de vergonya» | «No ser ni carn ni peix».

axioma

axioma m - Proposició indiscutida, admesa per tothom.

ES axioma
EN axiom
FR axiome

Ex.: «Dos i dos fan quatre».

apotegma

apotegma m - Sentència breu, instructiva, especialment l'atribuïda a una persona il·lustre.

ES apotegma
EN apothegm
FR apothegme

Ex.: «Veni, vidi, vici» (Juli Cèsar) | «Tres coses calen per fer la guerra: diners, diners i diners» (Napoleó).

aforisme

aforisme m - Proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una forma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la.

ES aforismo
EN aphorism
FR aphorisme

Ex.: «Al metge, al confessor i a l'advocat, diga'ls sempre la veritat».

adagi

adagi m - Formulació que resumeix breument un principi moral o una observació de caràcter general.

ES adagio
EN adage
FR adage

Ex.: «Pagès pereós, pagès miseriós».

Fets, costums i llegendes

Fets, costums i llegendes és l'obra més important de Joan Bellmunt i Figueras. Des del 1987, que surt publicat el primer volum, hi treballa en un intent de recuperar, a través de les converses orals amb els vells de cada lloc, la tradició, el costum i la llegenda de cada un dels pobles de les comarques lleidetanes. Joan Bellmunt ha seguit més de 700 pobles, ha fet més de 30.000 fotografies i porta publicats 34 volums d'aquesta col·lecció.

De moment, els 34 volums abasten les següents comarques: les Garrigues (tres volums, 1987), la Segarra (tres volums, 1988), el Pla d'Urgell i el Segrià (dos volums, 1990), l'Alta Ribagorça (1990), l'Urgell (dos volums, 1991), la Vall d'Aran (dos volums, 1991), la Cerdanya (1994), el Solsonès (dos volums, 1993), el Pallars Sobirà (tres volums publicats entre el 1993 i el 1994), la Noguera (quatre volums, del 1995 i 1996), l'Alt Urgell (dos volums, 1997) i el Pallars Jussà (quatre volums, entre 1998 i 2000).

«Aquesta obra, que aplega tants materials dispersos i diversos, és fruit d'un treball de camp personal que ha dut a terme Joan Bellmunt a visitar uns vuit-cents nuclis de població, fet que ha aprofitat per crear l'Arxiu Fotogràfic Poble a Poble, que recull ja unes 35.000 fotografies. Bon comunicador, Bellmunt ha recollit des de cançons i llegendes fins a esdeveniments de les guerres que han flagel·lat Catalunya o fenòmens agrícoles i meteorològics, sempre tenint en compte la relació entre l'home, el paisatge, les salvatgines, els conreus, els boscos, els cursos d'aigua, etc. Bellmunt ha tingut la sort de comptar amb un gran editor de les terres de Lleida, primer Virgili-Pagès i després Pagès Editors.» [Manent, 1999]


Mira també

Bellmunt i Figueras, Joan

Joan Bellmunt i Figueras (Puiggròs, les Garrigues, 1950), pedagog i etnògraf, autor d'una setantena de llibres de temàtica diversa: recerca etnogràfica, història, novel·la i poesia, principalment.

La seva obra més destacada és la sèrie Fets, costums i llegendes, publicada per Virgili i Pagès (després Pagès Editors), de Lleida, que recull, en 34 volums, gran part de la cultura popular de les comarques de Lleida.

Pel conjunt de la seva tasca, per la seva tenacitat i esforç a l'hora de recuperar poble a poble aquestes àrees culturals, ha rebut diversos premis i reconeixements, com ara Garriguenc de 1989, Lleidatà exemplar 1992, el Premi Federico Capdevila i el Premi d'Honor Jaume I d'Actuació Cívica Catalana, 1992. En la sessió del 12 de setembre de 2001, el Govern de la Generalitat de Catalunya acordà concedir-li, pel conjunt de la seva trajectòria, la Creu de Sant Jordi.

Bellmunt també ha estat el promotor del Calendari de les Garrigues; col·labora a les revistes Terrall, de les Borges Blanques, i a Garbinada, de Granyena de les Garrigues, i, també, publica habitualment en premsa escrita, a Diario de Lérida, La Mañana i Segre.

També ha fet de col·laborador de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, de Les Comarques de Catalunya i de l'Arxiu Gavin. Creador de l'arxiu fotogràfic Poble a poble. Autor de nombroses obres de folklore i reculls de rondalles. Alhora és conseller permanent de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, des del 1989.

La seva personalitat i el conjunt de la seva obra fan que transcendeixi la simple monografia local per abastar també aspectes folklòrics, antropològics i botànics de les diferents comarques estudiades.


Bibliografia
  • 1987 - Fets, costums i llegendes. Les Garrigues (3 volums). Virgili i Pagès (Lleida).
  • 1988 - Fets, costums i llegendes. La Segarra (3 volums). Virgili i Pagès (Lleida).
  • 1989 - Fets, costums i llegendes. Pla d'Urgell. Virgili i Pagès (Lleida).
  • 1990 - Fets, costums i llegendes. Segrià (2 volums). Virgili i Pagès (Lleida).
  • 1990 - Fets, costums i llegendes. L'Alta Ribagorça. Virgili i Pagès (Lleida).
  • 1991 - Fets, costums i llegendes. L'Urgell (2 volums). Pagès Editors (Lleida).
  • 1991-92 - Fets, costums i llegendes. La Val d'Aran. Pagès Editor (Lleida).
  • 1992 - Fets, costums i llegendes. La Cerdanya. Pagès Editors (Lleida).
  • 1993-94 - Fets, costums i llegendes. El Solsonès. Pagès Editors (Lleida).
  • 1993-95 - Fets, costums i llegendes. El Pallars Sobirà (3 volums). Pagès Editors (Lleida).
  • 1994-98 - Fets, costums i llegendes. La Noguera (4 volums). Pagès Editors (Lleida).
  • 1995 - Maria a Catalunya. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Monografies, 10».
  • 1996 - Devocions marianes populars. Les Garrigues. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 1».
  • 1997 - Fets, costums i llegendes. L'Alt Urgell III. Pagès Editor (Lleida).
  • 1997 - Devocions marianes populars. L'Alta Ribagorça. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 2».
  • 1997 - Mare de Déu de Caldes de Boí. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Monografies, 15».
  • 1997-2000 - Fets, costums i llegendes. El Pallars Jussà (4 volums). Pagès Editors (Lleida).
  • 1998 - Devocions marianes populars. El Solsonès. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 3».
  • 1998 - Reflexions en el camí de la vida I. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Sèrie narrativa, 18».
  • 1999-2000 - Fets, costums i llegendes. L'Alt Urgell (4 volums). Pagès Editor (Lleida).
  • 1999 - Devocions marianes populars. L'Urgell. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 4».
  • 1999 - Devocions marianes populars. El Pla d'Urgell. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 5».
  • 2000 - Devocions marianes populars. La Noguera. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 6».
  • 2001 - Devocions marianes populars. La Segarra. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 7».
  • 2001 - La Vall de Boí: paisatges, tradicions i cultura popular. Pagès Editor (Lleida).
  • 2002 - Calendari tradicional de les comarques de Lleida. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Monografies, 23».
  • 2003 - Devocions marianes. El Pallars Jussà. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 8».
  • 2004 - 500 històries i llegendes de les terres de Lleida. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Monografies, 29».
  • 2004 - Devocions marianes. El Pallars Sobirà. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 9».
  • 2005 - Devocions marianes. La Val d'Aran. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 10».
  • 2006 - Devocions marianes populars. L'Alt Urgell i la Cerdanya. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Devocions Marianes Populars, 11».
  • 2006 - Paisatges llums i colors de les Garrigues. Pagès Editor (Lleida). Col·lecció «Visió Història Gràfica, 34».

Mira també